Finançament i revolució


Per  Albert
Botran (Historiador i membre de l'Associació Manuel Gonzàlez Alba i
militant de la CUP de Molins de Rei). Article publicat al diari El Punt el 30 de juliol del 2009



 


La Revolució Francesa va començar per un problema de finançament




La
cobertura que els principals mitjans donen al govern tripartit, sumat
al context de relaxament estiuenc, són ingredients suficients per
creure que el debat sobre finançament s'anirà esllanguint. Ara plana
l'amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre
l'Estatut regional de Catalunya, que al PSOE i als seus aliats catalans
els agradaria trampejar com a darrer escull, tancant així el cicle de
desafecció i mobilitzacions sobiranistes. Tanmateix, un dels problemes
del catalanisme autonomista és separar reivindicació política i
finançament, sobirania i calés, quan és ben sabut que l'opressió
nacional s'erigeix en el domini econòmic.


Finançament i drets polítics estan estretament relacionats. Un exemple
ben llunyà però ben cert: la mare de totes les revolucions polítiques,
la Revolució Francesa, va començar... per un problema de finançament!
Burgesos i aristòcrates van convocar els estats generals farts de
sufragar la cort de Lluís XVI. Però el que va començar com una reunió
de notables, allunyats de la foguerada revolucionària, va desencadenar
un procés que acabaria corcant els fonaments del sistema monàrquic
borbònic (... francès).



L'Assemblea Nacional es va proclamar
sobirana, i alhora va decidir que recaptaria tots els impostos.
Simultàniament, al carrer, els grups republicans i populars van
desencadenar la lluita pels drets polítics, civils, socials i humans
(en contradicció, això sí, amb la voluntat de molts d'aquests
burgesos), encetant el capítol democratitzador del cicle revolucionari
de 1789.



Aquestes ratlles no pretenen ser una lliçó d'història,
que mai no es repeteix. Però tornem al 2009: la situació de crisi
política que ha acompanyat la negociació del finançament no ha estat
aprofitada per fer avançar la reivindicació nacional i debilitar el
govern del PSOE, puntal del sistema monàrquic borbònic (ara sí,
espanyol). Amb les xifres se'ns vol acontentar, però el model consagra
el sistema de dominació. En el finançament, com en l'Estatut,
continuarem depenent de la voluntat aliena.



Una força
independentista només hauria d'entrar a negociar si el seu objectiu és
aixecar-se de la taula havent debilitat els fonaments de l'Estat, amb
el desig clar d'encetar un procés polític de conquesta de drets. Això
és, un procés independentista. Contràriament, s'ha tancat el debat del
finançament però l'espoli sobre el treball dels Països Catalans
continuarà i, en definitiva, s'ha obert pas a la pax autonòmica, que
voldrien eterna però que té peus de fang.