La batalla sistemàtica per l’economia mundial

Article d'opinió de Carles Bassas

Fa just 100 anys, el 1912, va començar la batalla per l’economia mundial i la lluita ideològica. Aquell any es va crear la república de la Xina, establint les bases per a la posterior república popular de la Xina el 1949.

El mateix any, el 1912, el màxim exponent del sistema capitalista industrial angloamericà, el RMS Titanic, era botat i s'enfonsava la joia de la corona. Duia al seu interior tresors dels faraons i deien que per això es va enfonsar.

Tots dos fets han arribat fins els nostre dies, i se segueixen complint les profecies. Entre aquests 100 anys hem viscut les dues guerres mundials, la guerra civil espanyola, les guerres a l’Àsia (Corea, Vietnam), i més recentment la dels Balcans. Hem vist el poder de l'imperi soviètic, i el seu posterior col·lapse amb la perestroika i la fallida del seu sistema.

Mentrestant la Xina anava creixent: l’economia s’anava globalitzant i la Xina educava el seu poble per ser en molt poc temps la fàbrica del món, per posteriorment colonitzar-lo totalment. Els xinesos estan educats per treballar per al conjunt de la societat del bé comú i col·laborar per ser la primera potència econòmica del món.

Els xinesos han fet un doble joc al sistema capitalista occidental. Per una banda han fet tancar la majoria de les nostres indústries, a la vegada que s'han fet amb prou reserves per comprar el deute que hem generat en molt poc temps. És a dir: són els amos del deute dels EUA i d'Europa. Són part activa dels anomenats mercats, al costat dels països àrabs del golf, que amb les seves reserves d'hidrocarburs, també disposen de diners en efectiu.

La decadència econòmica del sistema capitalista actual és un fet que es veia venir,i per molt que ens esforcem a buscar solucions, no serà gens fàcil aconseguir ser una altra vegada competitius i donar feina a tots els aturats d’el món occidental (mal anomenada societat del benestar). A través de la revolució digital d'internet, els famosos mercats que ja estaven saturats de cèl·lules per haver crescut molt, encara van créixer més fins degenerar en un tumor maligne dins del mateix sistema. Encara que es pot fer radioteràpia, o quimioteràpia, l'alleujament és passatger, perquè el tumor persisteix, i la cirurgia és l’única esperança d'extirpar el tumor; aleshores arriba la intervenció que igual que en l'economia no s'elimina el mal i es produeix la metastasi de tot el sistema amb les múltiples intervencions posteriors, i el contagi a tots els òrgans del nostre sistema. Arribat a aquest punt el desenllaç és qüestió de temps, l'agonia és llarga i el final és evident.

Arribats fins aquí, al sistema econòmic actual sempre li queda l'arma (i mai més ben dit) de la seva primera i més important indústria: la indústria armamentista, que com a tema tabú i top secret està ben guardat i custodiat dins el sistema, ocultant-nos les dades. És qüestió de temps que a algú se li ocorri o s'inventi una excusa per poder començar a utilitzar les armes emmagatzemades en infinitat de països satèl·lits. El temps dirà quan i la història em donarà la raó, així com està demostrat que quan el sistema del cos humà està agonitzant l'esperança és morir per a tornar ser lliure.

M'agradaria estar equivocat, però penso que els polítics que han governat els darrers anys ja sabien el que se'ls venia a sobre, i han fet apilament de provisions per a en cas que les hagin d'utilitzar.

Sota el meu parer: la batalla de l’economia global ha arribat a un segle, i ara per ara el sofregit està fet, l’aigua està bullint, i sols falta tirar l’arròs per acabar de fer la paella. Tots els ingredients estan al foc i sembla que no hi ha arròs per a tothom.

Per exemple, bona part del deute de Grècia és degut a la compra d’armament a països com Alemanya, Espanya, França i EEUU. Israel, que és al mig de la zona més calenta del planeta, també ha gastat la meitat del seu PIB en armament. Mentre que a l’altra banda Rússia i Xina fabriquen i venen a la Síria del govern oficial, a l'Iran, Corea, Veneçuela, etc. Un conflicte armat a gran escala és possible, i serà molt difícil no destruir amb molt poc temps el que ha costat tants anys de fer. Una  possible solució seria que el mon dominant del capitalisme occidental reconegui els errors i permeti un canvi de sistema pacífic on els EEUU ja no serien la primera potència econòmica del mon.

L'FMI es va crear per defensar els interessos dels EEUU. L’ONU està dividida en dues bandes, i les conseqüències poden ser molt greus per la nostra supervivència. Potser el que els maies veien amb la fi del seu calendari era això precisament.

A nivell de casa nostra, en molts pocs anys s’ha llençat l’esforç i l’estalvi de tres generacions a la paperera malgastant-ho tot i a sobre deixant un deute desorbitat. Cal recordar l’última aposta del govern tripartit emetent un deute en bons a particulars el dia abans de plegar per valor de 10.000 milions d’euros, pagant un 5% a un any + un 5% de comissió als intermediaris (els bancs que varen vendre el producte). A dia de avui encara no s’han pogut tornar aquests diners i el que han fet es renovar els interessos, és a dir deure més i més diners.

El govern català actual parla molt de l’espoli fiscal de Madrid i no parla tant de l’espoli fiscal intern, com per exemple el cas Palau i el Sr. Millet.

Tant els d’abans, com els d’ara, han permès a la banca fer males pràctiques, el desnonament de moltes famílies, i l’espoli de l’estalvi de milers de ciutadans, com el cas de les preferents. Tot plegat és també un espoli als ciutadans.

Tots els polítics i banquers han format part del mateix circ i encara que facin diferents números, l’entrada ens costa igual a uns que als altres. Quan sortim d’aquesta situació, si és que en sortim, haurem de proposar fer moltes coses; una d’elles, per exemple, una llei de devolució històrica on tothom que hagués cobrat mes d’una quantitat que definiríem com a normal dels diners públics que ara es deuen, hagi de retornar-ho a la societat pel be comú.

Un altre país, en un altre món, és possible, i ens faria falta un altre sistema de creixement més sostenible energèticament; perquè recordem que el nostre país no disposa d’energia i s'ha de comprar, i quan l’economia creixi s’encarirà i estarem altra cop a la mateixa roda.

Fa falta tot el sentit comú, davant la greu crisi provocada per la batalla per l’economia, per la falta de valors i com a conseqüència de la decadència del sistema econòmic i polític actual, que ens ha portat a l’actual frustració com a persones i com a poble.