Article d'opinió de Joan Teran, militant d'Endavant i de la CUP de Molins de Rei publicat al setmanari La Directa i a la plana web La Fàbrica

Quantes vegades haurem discutit les contradiccions de la lluita
institucional, i haurem arribat a la mateixa conclusió: per sí sola, la
lluita institucional és incapaç d’aconseguir la transformació de la
societat. I encara tenint en compte aquesta precaució, n’hauríem
d’afegir una altra: l’efecte dissuasiu que podria tenir sobre alguns
companys, si fessin cas de la il·lusió que les coses poden canviar
realment gràcies a la tasca institucional.

Durant els dos anys que portem a l’ajuntament de Molins de Rei, amb
un sol regidor a l’oposició, hem tingut temps de fer aquestes
reflexions i de comprovar-les a la pràctica. Per posar un exemple de
fins on arriba la separació de la classe política de la ciutadania: els
representants electes no poden delegar en companys d’assemblea la seva
participació ni en una sola comissió informativa, cosa que converteix
els regidors en especialistes privatius de la política municipal. No
vull ni imaginar-me què pot significar això en ciutats més grans que
aquesta, un municipi de 24.000 habitants, però, per l’experiència dels
companys de Mataró, sabem que, efectivament, totes les precaucions que
havíem pres tenien raó de ser: els ajuntaments absorbeixen molt treball
militant.

Però aquests dos anys també ens han aportat coses
bones. Hem estat capaços de ser una mica més que la pedra a la sabata,
i denunciant les arbitrarietats dels polítics professionals de la vila
(la més flagrant, la pujada de salaris dels regidors entre un 33 i un
128%) hem esdevingut sovint el centre de la política molinenca, sent
escoltats amb atenció per bona part del poble. Per això ens han acusat
de demagogs i de populistes, i també de tot aquest seguit de
qualificatius que utilitzen quan ens sortim dels consensos que tant els
agrada imposar-nos. Com, per exemple, quan no donem suport a les
mocions que reprodueixen el discurs de l’Estat sobre la violència, al
País Basc o aquí; o quan ens desmarquem de les seves respostes
hipòcrites a la crisi.

Diuen que, malgrat tot, és possible
fer coses ”des de dins“. No diem que no. Darrerament, el ple de
l’ajuntament ha aprovat, a proposta de la CUP, una moció que proposa la
creació d’un reglament d’ús d’habitatges buits que gravaria amb un 50%
més de l’IBI sobre els habitatges usats amb finalitats especulatives,
amb l’objectiu de posar-los en un règim d’habitatge de lloguer
protegit. Una mesura que va a favor de la classe treballadora però que,
per altra banda, serà difícil d’aplicar.

No cal que ningú ens
adverteixi que això no arreglarà d’arrel el problema de l’habitatge.
Sabem que, si no hi ha un moviment social al carrer que organitzi les
aspiracions dels i les treballadores de Molins de poder accedir a un
habitatge digne sense haver de regalar la major part del seu salari als
bancs o a les immobiliàries, aquesta mesura no serà sinó paper mullat.
Però també és cert que aquest tipus de propostes, si acompanyen
reivindicacions que són al carrer, i que no pretenen domesticar-les
sinó donar-los suport, poden ajudar a fer-les avançar.

Sense
un moviment organitzat al carrer, la lluita institucional no pot servir
sinó per legitimar unes institucions que existeixen per gestionar els
conflictes socials en benefici d’aquella classe social que detè el
poder. Per tant, nosaltres l’haurem d’utilitzar amb la finalitat
contrària: per convertir-la en una eina al servei dels i les
desposseïdes, al servei dels que qüestionen el poder.

La
(curta) experiència de dos anys dins l’Ajuntament, ens ha demostrat que
soles no podem. Si algú creia que ara que algunes CUP han aconseguit
representació institucional als seus pobles ha arribat el moment de
”fer política de debò“ (com si fins ara no n’haguéssim fet, de
política), ara penso que més que mai, és el moment de seguir fent la
política que sabem fer, des de dins i des de fora de les institucions:
la política dels de baix, des de la base, la política de l’agitació i
la propaganda, d’explicar pacientment els problemes que tenim a la
gent, de l’educació en les assemblees i en el treball col·lectiu; en
resum, la política de l’antagonisme amb els responsables de l’opressió
sobre els Països Catalans i la seva classe treballadora.

Durant
aquest temps, n’hem après una mica. Però encara hi haurem de posar
molta més imaginació per seguir fent arribar la nostra veu a més gent,
i posar més esforç en denunciar les injustícies de cada dia. Tenint
present que, al capdavall, el que importa és que la lluita sigui al
carrer.