Durant anys, el moviment feminista va denunciar
públicament aquest tipus de violència que sovint acaba amb assassinat, i que
les institucions i els mitjans de comunicació de masses silenciaven. Amb el
temps, sembla que els canals oficials no han tingut més remei que reconèixer i
denunciar també aquesta crueltat impune, això sí, oferint solucions
exclusivament policials a una violència que és inherent al patriarcat. Amb totes
les mancances i despropòsits és cert que s’ha avançat al menys cap al rebuig
social de la cara més visible de la violència contra les dones.

Però la realitat és que s’ha fet ben poc per
identificar, denunciar i lluitar contra les causes profundes, latents, sovint
imperceptibles, d’aquesta violència última i visible. Els maltractaments
sistemàtics que acaben en assassinat i que els mitjans de comunicació ens
ofereixen com un espectacle més de reality show, no són més que la xicoteta
punta d’un enorme iceberg de relacions desiguals de gènere, basades en una
divisió i subordinació de tasques en funció del sexe de les persones, que es
valoren socialment de manera desigual, i que es justifiquen per unes suposades
diferències naturals.

I és aquí on entra en joc la violència de gènere
invisible que totes i tots patim quotidianament quan ens diuen amb quines
joguines hem de jugar a la infantesa, quan a través del tracte rebut a l’escola
i dins la família ens fan creure que les dones son més febles i dòcils, o més
responsables davant els altres, quan ens imposen uns cànons estètics que fan
del cos el centre de la identitat femenina, quan controlen el propi cos i
avortar és un delicte, etc…

Tots aquests dispositius configuren una enorme
xarxa de violència invisible que ens programa, a totes i tots, com a víctimes
potencials de la violència física i psíquica més directa, i que alhora, no ens
enganyem, programa els homes, a tots, com a potencials agressors. Només alguns
casos acabaran en agressió directa. La resta conduiran a petites desavinences i
discussions, o a llargues relacions infelices.

Això és el que volem ressaltar quan denunciem el
caràcter estructural de la violència de gènere, i la idea que tots i totes no
només la patim passivament, sinó que contribuïm activament a reproduir-la, en
tant que participem del joc quotidià de les relacions entre homes i dones amb
les mateixes normes que se’ns han ensenyat. Quan reclamem unes relacions
lliures de violència, ens referim tant a la violència visible com a la invisible,
i per tant, reclamem una lluita constant i quotidiana per construir unes
relacions personals, socials i econòmiques lliures de desigualtats. És per això
que hem d’estar alerta en cada moment, en tota situació, per a poder
identificar cada actitud, cada acte, cada comentari o tractament sexista, i
crear els mecanismes necessaris per a combatre’ls amb contundència i no des de
la superficialitat de les institucions gestores del capitalisme patriarcal,
sistema basat en les desigualtats i la divisió i que per tant no té cap interès
real en acabar amb les causes profundes de la violència de gènere. Hem d’acabar
amb el patriarcat, amb la violència invisible i la visible, per poder construir
unes relacions lliures de violència.