No podria començar un article aquests dies sense un sincer homenatge a totes les treballadores d’aquest país que ens mantenen en vida mentre afrontem confinades aquesta pandèmia. Les infermeres, les investigadores, les treballadores de les residències per la gent gran, i també les pageses, missatgeres o venedores del petit comerç, entre moltes altres, totes elles treballen per nosaltres mentre estan a primera línia d’aquest virus. La temporalitat i la precarietat laboral que aquests sectors han viscut fins ara ens ha de fer reflexionar profundament. Hauríem, hem i haurem de lluitar pels seus drets, que també són els nostres.

Hi haurà temps, però, quan el pitjor hagi passat, per valorar les nombroses negligències que s’han comès, i com han agafat desprevingut a un “estat modern” com el Regne d’Espanya, foradat per les retallades als serveis públics, quan ja feia dos mesos que la COVID-19 estava sent combatuda a la Xina. I les conseqüències no només seran en vides, sinó també amb una aturada econòmica sense precedents, que, ara com ara, tots els indicadors econòmics (llocs de feina destruïts en pocs dies, baixada de les borses…) apunten que podria ser molt pitjor que la recent crisi del 2008. 

El motiu d’aquest article, però, és començar a obrir el debat sobre com s’ha d’afrontar des de l’Ajuntament de Molins l’impacte econòmic de la crisi econòmica que viurem. Com afectarà l’economia de les persones i de l’Ajuntament, mitjançant els seus Pressupostos Municipals. Per qui conegui una mica els terminis, s’haurien d’haver aprovat l’octubre o novembre de 2019, però el govern de Xavi Paz no els ha sabut, pogut o volgut presentar fins ara (a l’espera de pactar amb els postconvergents fa unes setmanes, sembla ser). I els partits de l’oposició no els vam poder veure fins ben entrat ja el mes de març. Segurament no hauria fet aquest article si no preveiéssim que les pròximes setmanes el debat estarà sobre la taula, i vull plantejar aquestes reflexions abans no sigui massa tard. 

2008: El deute o la vida

L’anterior crisi es va anomenar “del deute” per l’enorme problema que va suposar per les arques estatals l’impossibilitat de pagar el deute anterior i l’elevadíssim preu que es va pagar per nou deute. L’estat, les autonomies, i també els ajuntaments van viure gastant diners que no tenien: edificis, avingudes i més “totxo” es pagava a crèdit. Hem de tenir memòria i recordar el dur cop que el deute va suposar pels ajuntaments quan al 2008 esclatà la crisi. Vam entrar en un cercle viciós on va caure el consum perquè les empreses van acomiadar treballadores, va rebentar la bombolla del preu dels pisos comprats via hipoteca, l’endeutament es va disparar, i el Gobierno va imposar a tots els ajuntaments la LRSAL (Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local). 

Amb aquesta llei, en comptes d’invertir per sortir més fortes d’aquella crisi, i sota boniques paraules com “racionalización” o “sostenibilidad”, l’Estat Espanyol amagava la prioritat de tornar el deute als bancs, retallar serveis públics i aprimar els ajuntaments. Diversos serveis es van suprimir, vam haver d’assumir el cost de serveis que compartíem amb administracions superiors (escoles bressol o de música, per exemple) i la resta del pressupost es va retallar més d’un 5% a Molins. La mateixa o més feina es va haver de fer sense cobrir baixes de treballadores, sobrecarregant les que quedaven i amb fortes restriccions de l’Estat per obrir noves places. Això també va disparar vergonyosament els contractes temporals i interins a una plantilla que, a més, va perdre prop d’un 13% del poder adquisitiu. 

Molins de Rei encara deu als bancs uns 15.000.000 €, d’un pressupost d’uns 30.000.000 €.

Aquest 2020 cal prudència i prioritzar serveis socials

És d’esperar que una nova crisi afectarà de manera relativament semblant sota paràmetres de “mercat”: si els empresaris acomiaden les treballadores, es reduirà el seu consum de productes, tancaran empreses i es recaptaran menys impostos. I els ajuntaments, al final, tindran menys recursos per oferir serveis. Cal ser-ne conscient i no fer uns pressupostos per Molins com si fóssim al 2019. Els temps han canviat i la previsió d’ingressos per aquest 2020 tal com l’ha plantejada el govern de Xavi Paz ha passat a ser errònia. Seria negligent mantenir la proposta del govern actual on, només entre obres a passejos, places, arreglar altres carrers, ampliar edificis i més “totxo”, sumen 2.000.000 €. Potser avui els tenim, però abans d’acabar l’any els necessitarem per coses més importants: habitatge, ajudes a les persones i comerços, beques menjador, assistència a la gent gran… 

De la mateixa manera, el Romanent Líquid de Tresoreria (resumint, els diners que van sobrar de l’any passat perquè no es van oferir serveis o acabar obres previstes) s’haurà de destinar a Serveis Socials: posar més diners a cobrir necessitats de la població que aquests dies i les pròximes setmanes seran imprescindibles. Cal reforçar el Servei d’Atenció Domiciliària i de Teleassistència a la gent gran, neteja i desinfecció d’espais, beques menjador per un nombre que creixerà de famílies, garantir eines digitals per tots els alumnes, evitar acomiadaments als serveis externalitzats, Servei Integral d’Atenció a la Dona (han augmentat un 30% les denúncies per violència masclista des del confinament), assistència psicològica, ajudes als lloguers, autònoms i comerços… Potser seria interessant, fins i tot, destinar part d’aquest excedent de 2019 a eixugar el deute de 15 milions d’euros que arrosseguem d’anys anteriors, per preparar-nos pel que vindrà. Serà interessant escoltar l’opinió dels tècnics de finances de la casa al respecte.

I a partir d’ara, què? Lluitar per la redistribució i un pla de xoc social per sortir-nos-en, també en clau local

No hi ha una recepta màgica per sortir-nos-en, ja que el problema és el model econòmic que porten dècades permetent i fomentant. L’economia espanyola s’ha basat massa en el turisme, l’hostaleria i el negoci immobiliari, i quan s’ha posat en marxa el confinament l’aturada ha sigut total. Segurament trigarem anys a tornar a viure una època de tant de turisme, si és que torna. L’Estat ha de plantejar un pla d’inversions per apostar realment per una economia del coneixement i una indústria nacional productiva, que posi les persones i el medi ambient al centre. 

Serà una prioritat social lluitar per treballar menys i treballar totes, i que, qui tingui més, pagui més, mentre que, qui no té tant, no ho hagi de fer. La redistribució del treball i la riquesa és imprescindible, no podem permetre cada cop més desigualtat (i com n’està, de vinculada, a l’esperança de vida!). Sobretot en un món en què produïm béns de sobres per cobrir les necessitats però ens falten hores per viure després de llargues jornades laborals, qui té la “sort” de tenir feina. No podem tolerar que, com després de la crisi del 2008, els rics siguin més rics i la resta, més pobres. 

En clau local, l’emergència per l’habitatge i els lloguers serà (seguirà sent?) una prioritat. Plataformes veïnals de molts municipis han posat sobre la taula la necessitat d’una suspensió dels lloguers i les hipoteques durant el confinament. L’Ajuntament de Molins hauria de fer una crida pública i posar mesures per incentivar-ho, com la suspensió de l’IBI equivalent pels que ho apliquin. Cal un Pacte Local que faci una crida a suspendre lloguers i hipoteques a famílies i comerços i renegociar molts contractes per limitar el lloguer al 30% dels ingressos de les famílies. I l’Ajuntament haurà de fer una aposta decidida per augmentar el nombre de pisos de protecció oficial de lloguer, utilitzant mecanismes com la compra preferent i dret a tempteig i retracte. Cal també, per part de l’Estat, la suspensió indefinida de tots els desnonaments, l’expropiació dels pisos de bancs, fons voltors i grans propietaris, i la regulació del preu del lloguer. Només així l’Estat demostrarà si està al costat de les treballadores o dels rics.

Tornaran a créixer les desigualtats, i caldran mesures per revertir-ho. Hem d’assegurar que totes les persones, petites o grans, tinguin assegurades les necessitats vitals (habitatge, alimentació, aigua, transport públic, electricitat i escalfor a les llars). La despesa en beques menjador i l’assistència domiciliària a la gent gran seran prioritàries, així com un punt d’assessorament laboral per treballadores (com fa anys que proposem) o un servei d’atenció psicològica, entre d’altres. Caldrà, per tant, més personal a Serveis Socials de Molins. 

També cal que l’Ajuntament es sumi de forma decidida a un canvi de model de consum, posant traves a grans superfícies. Com a societat, hem d’apostar ara més que mai per circuits comercials de proximitat. Apostar pels petits comerços de Molins, pagesia, fruiteries, compra a granel, roba, electrodomèstics de proximitat, i no pels grans supermercats, centres comercials o comerç en línia. Si els nostres diners van al petit comerç, mantindrem els llocs de feina de les veïnes en comptes d’enriquir a algun propietari, ja massa ric, de ben lluny. I, de pas, reduint desplaçaments ajudarem a disminuir la contaminació atmosfèrica.

Però també l’esport, la cultura i l’associacionisme són eines que cohesionen, creen xarxes de solidaritat, ens apropen a les veïnes (i els seus problemes) per donar-nos les cures i el suport mutu per superar aquestes dificultats econòmiques. No poden patir retallades com va passar fa 10 anys. Caldrà plantejar una tardor cultural per revifar el sector, aprofitant també la nostra Festa Major. 

En la segona part de l’article procuraré desenvolupar com afrontar la crisi que vindrà en uns serveis públics al servei de la majoria.