En un article anterior, vam analitzar la nova bombolla immobiliària a Molins, impulsada per nous plans urbanístics i la gentrificació que s’escampa des de Barcelona. Uns governs locals que han malvenut tot el sòl del nostre país als grans fons d’inversió i promotores immobiliàries a canvi de diners fàcil per fer obres de cara a la galeria, sense preocupar-se pels efectes que això tindria sobre les persones que no es poden emancipar, les que han de marxar del poble que les ha vist néixer perquè no poden pagar els preus del lloguer i la destrucció del teixit social i cultural que això comporta, a part de nombrosos atemptats al medi natural.

Gràfic dels augments del preu dels lloguers a la ciutat de Barcelona.

En matèria de polítiques públiques d’habitatge, les comunitats autònomes són formalment competents, però hi ha moltes lleis estatals que en condicionen aspectes essencials (Llei d’Arrendaments Urbans, Llei d’Enjudiciament Civil, Llei Hipotecària, Llei del sòl...). En el camí que ens ha dut on som, l’Estat Espanyol no és que no hagi intervingut: sí que ho ha fet, però per assistir els interessos del mercat i dels grans operadors privats i fons d’inversió, en comptes de garantir el dret a l’habitatge. Grans exemples en són el rescat dels bancs però no de les persones que perdien la feina, la creació de la Sareb per malvendre “actius tòxics”, o la venda de grans bosses d’habitatge a fons especuladors a preu regalat. Perquè no es va convertir tot el parc d’habitatge comprat pel govern central, en rescatar els bancs, en públic? Els bacs n’han sortit molt beneficiats.

Tot i això, encara hi ha molt de marge si els governs locals estan disposats a afrontar polítiques d’habitatge valentes.

Què hi podem fer per combatre l’augment dels preus de l’habitatge? I què ha fet el govern sociovergent?

Als últims pressupostos municipals, les partides d’habitatge amb prou feines superaven el 0,5% d’un pressupost de vora 30 milions d’euros. Les partides específiques són 192.000€ en partides d’habitatge ordinàries i inversions, de les quals 85.000 es destinen a resoldre el cas de Sant Pere Romaní i, en conseqüència, no són polítiques d'habitatge efectives. A la pràctica són uns 50.000€ ordinaris i una partida de 45.000€ d'inversió per a rehabilitació d'habitatges. Sense incloure el sou de la tècnica d’habitatge i essent generosos, 150.000€ en habitatge real, 20.000€ menys que l’any anterior.

Com a CUP vam proposar un pla de xoc social tot just iniciar la legislatura, que afrontés les conseqüències de la crisi, també sobre l’habitatge i l’ocupació. Posposar grans inversions i reformes com la de la carretera per dedicar-los a polítiques socials o permetre propostes d’ocupació i habitatge als “pressupostos participatius per barris” en serien exemples que hem demanat. Però sense una resposta clara, el govern liderat per Joan Ramon Casals i Xavi Paz no ho va considerar necessari.

Molts bancs i fons d’inversió han seguit l’estratègia de guardar pisos tancats per mantenir el preu de mercat del lloguer alt i vendre’ls quan els anés bé, especulant amb un dret com és l’habitatge. Després d’anys batallant com a CUP, vam aconseguir saber quants pisos buits hi ha a Molins: oficialment 50, però… l'estudi va detectar 317 pisos sense cap tipus de consum, 157 pisos buits el 2014, 122 durant dos anys seguits i 50 que, finalment, complien tota la llarga llista de condicions. I no hi apareixen els 31 pisos buits que el BBVA va dir que tenia, a la Taula Local de l’Habitatge del juliol de 2016. Però la nota de premsa de l’equip de govern del passat 18 de novembre de 2015 deixa clar que “Molins de Rei només té 50 habitatges buits”, amb un “només” que fa mal a la vista. Un cop més el govern minimitza el problema, com si a molins tot anés bé.

Quants anys caldran per començar a sancionar els pisos tancats, com fan altres pobles, o a aplicar recàrrecs a l’IBI, com vam proposar la CUP ja el 2008 i es va aprovar al ple? Hi hauran incentius perquè més propietaris cedeixin els seus habitatges a la borsa de lloguer enlloc de tractar amb les immobiliàries? I quan començarem a legislar sobre el preu del lloguer? ciutats com Berlin o Paris ja fa anys que no permeten llogar per sobre d’un 10% (20% en el cas de Paris) del que marquen els preus de referència.

Entre altres propostes, aquest maig la CUP de Molins vam portar al Ple Municipal una moció instant al govern a començar a estudiar i regular els pisos turístics il·legals que hi ha a Molins, presents a plataformes com Airbnb.

La bonificació de l’IBI per als propietaris d’habitatge que apostin per la borsa de lloguer social és una iniciativa aprovada al debat d’ordenances celebrat al novembre de 2013. Tot i compartir la idea, ja vam denunciar que era una mesura de cara a la galeria perquè els criteris proposats no tindrien cap utilitat real. Un any després, el govern va confirmar que no hi havia hagut ni una sola bonificació, i tot i això, no va canviar ni una coma de la seva proposta per a les ordenances de 2015. Considerem que cal ampliar aquests incentius doncs això aconseguiria dos objectius: el primer, fomentar l’estabilitat de les famílies (i també pels propietaris del pis), i el segon, ajudar a millorar l’accés a l’habitatge amb preus, a la llarga, més baixos.

I on estan els pisos de protecció oficial? Segons la pàgina web de l’ajuntament, l’última promoció va ser a finals de 2014, 4 habitatges de lloguer, de 40 m2, per a joves menors de 35 anys i un altre mini-pis per a majors de 65 anys. Sembla que la propera promoció, encara a l’espera de l’inici de les obres, serà a les Guardioles, on la meitat dels habitatges públics recauen en l’Ajuntament i l'altra meitat en l’Impsol. De 680 habitatges que hi ha previst construir, 363 són públics. Sembla que haurem d’esperar que siguin els últims edificis construïts de tota la nova urbanització, a inaugurar poc abans de les eleccions municipals. Perquè no es construeixen els primers, per poder afrontar el problema de la manca d’habitatge assequible?

Creiem que s’han de redefinir els paràmetres de l’habitatge social, ja que la creació d’Habitatge de Protecció Oficial de venda no ha donat resposta a les dificultats d'accés a l'habitatge dels col·lectius més necessitats:

Cal canviar la política de subvenció a la compra, per una de de lloguer que doni suport a aquelles persones amb baix poder adquisitiu, facilitant l’accés a l’habitatge. La venda fa que, 15 anys més tard, l’habitatge passi a ser propietat privada i es pugui vendre al mercat. Són, diguem-ne, diners públics “d’un sol ús”. Creiem que és un error, i cal oferir l’habitatge de protecció oficial a preus de lloguer assequibles per qui el necessita i fomentar-ne la rotació si les condicions de les persones milloren, per reaprofitar l’habitatge per qui en aquell moment el necessiti més. Nosaltres ens oposem a la venda de sòl públic i apostem per augmentar-ne progressivament la quantitat disponible.

També, cal explorar el model d’habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús, on la propietat de l’immoble és col·lectiva, però el sòl és de l’administració, que el cedeix a canvi d’un cànon anual. Els habitants són socis i poden viure-hi de per vida, les decisions es prenen de forma assembleària i no hi ha possibilitat d’especular: el soci no pot vendre el pis al mercat, només recuperar-ne l’entrada i deixar lloc a un nou soci. O apostar per iniciatives com la masoveria urbana, on propietaris i llogaters es posen d’acord per un preu simbòlic de lloguer a canvi que les persones que hi visquin durant un període rehabilitin i mantinguin l'habitatge en bones condicions. Cooperatives com Sostre Cívic o La Borda han fet molt bona feina en aquests models.

La CUP ens vam oferir d'intermediaris entre el govern i Sostre Cívic en el passat mandat, però que la manca d'interès per part del govern va impedir dur a terme un projecte transformador a Molins. No van explorar totes les possibilitats.

I què passa amb els espais de debat polític sobre l’habitatge a Molins?

Tenim eines com la Taula Local de l’Habitatge que fa un any i mig que no es convoca, i un Pla Local d’Habitatge (que tot just acabarà aquest 2017) que pràcticament no s’ha aplicat.

El 29 de novembre de 2012 es va aprovar per unanimitat el Pla Local d'Habitatge (PLH). La CUP vam participar activament en l'elaboració de les propostes recollides al document i ens va satisfer l'ambició i el contingut de la majoria d’aquestes, comprometent-nos a fer-ne seguiment perquè es duguessin a terme. Tot i així, el resultat està lluny de les expectatives generades.

Entre el 2014 i el 2017 s'han pressupostat 52.000€ totals per tirar-lo endavant (13.000€ de mitjana per any). El 2013, en el seu primer any d'aplicació no hi havia cap partida específica per a tirar-lo endavant (i les d'habitatge, en general, es van retallar en 5.800€). Cap de les mesures transformadores que recollia s'han aplicat com tocava i algunes d'elles, relatives a les mesures alternatives d'accés a l'habitatge (cooperativa de cessió de dret d'ús, masoveria urbana, etc), n'han quedat completament al marge.

També a la nostra vila tenim un dels principals moviments socials d’aquest país, amb una referencialitat absoluta quant a la lluita pel dret a l’habitatge, com és la PAH (la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques), que a Molins han vist rebutjades gran part de les seves iniciatives. Mentre a altres municipis s’ofereix assessorament jurídic gratuït als afectats per les clàusules terra, a Molins aquest assessorament s’externalitza i privatitza en associacions alienes a l’administració com va ser la ADICAE, fortament denunciat per la PAH.

I el Consell de Seguiment de la Crisi, no s’ha convocat des de l’anterior legislatura, fa més de 2 anys (ep, però va guanyar un premi explicat als quatre vents!). Serà que el govern dona la crisi per acabada?

Ara que finalitza el Pla Municipal d’Habitatge 2012-2017, esperem que sigui de consens una valoració nefasta: els preus del lloguer s’han disparat, la creació d’Habitatge de Protecció Oficial ha estat baixíssima, s’ha perdut patrimoni arquitectònic, no s’ha fet res davant dels pisos buits ni dels pisos turístics i agents com la PAH han abandonat la taula de negociació amb aquest govern liderat per Xavi Paz i Joan Ramon Casals.

Un sindicat de llogaters a Molins? L’exemple de la vaga de llogaters de l’any 1931

Milers de persones sense feina, famílies rellogant habitacions per pagar el lloguer i famílies senceres vivint en “cases de dormir”, desnonaments cada dia, veïns organitzats per aturar-los. Sembla que parlem de l’any 2017, però també va passar l’any 1931.

La CNT va impulsar una vaga de lloguers a Barcelona i rodalia, segons els historiadors, amb la participació d’entre 45.000 i 100.000 famílies, que demanaven als propietaris una rebaixa del 40%. I ho van aconseguir. Tot i que la vaga va acabar per la repressió, va ser una victòria moral, un alleujament per a les famílies i moltes rebaixes del lloguer pactades amb els propietaris.

I d’aquelles cendres, renaix la flama. El passat divendres 12 de maig es presentava el sindicat de llogaters de Barcelona amb un acte amb prop d’un miler de persones al Casinet d’Hostafrancs, amb la consigna de què “si els propietaris sempre han estat organitzats, és l’hora de què els llogaters també ho estiguem”.

Foto del Casinet d’Hostafrancs ple a vessar en la presentació del Sindicat de Llogaters.

El sindicat de llogaters pretén ser una veu davant les administracions i els propietaris, per defensar l’habitatge com a dret davant qui ho considera una mercaderia. Aposten un control a les rendes del lloguer i uns contractes més estables que els tres anys que fixa la LAU. Pensen mobilitzar-se per denunciar les situacions que vulneren al dret a l’habitatge, oferiran assessorament tècnic i jurídic tan individual com col·lectiu i, segons ells, empraran “tots els mitjans al nostre abast per tal de pressionar les administracions i privats que s’estan lucrant".

Perquè la CUP creiem que l’habitatge és un dret com una casa, cal que ens posem les piles i plantegem polítiques valentes. Però no podem seure i esperar que ens ho resolguin, ens hem d’organitzar per frenar l’augment del preu dels lloguers o cada cop més persones no es podran emancipar, hauran de marxar de Molins i perdrem cada cop més veïnes arrelades al teixit sociocultural. Pel dret a l’habitatge!