Andrea Atri, en el seu llibre “Crisis, guerres, revolucions i dones” explica una petita història que es remunta a l’origen de la commemoració del 8 de març i ens recorda, en aquesta època que vivim, ideològicament confusa, que l’origen del 8 de març està lligat a la lluita de les dones proletàries per l'emancipació de la classe obrera. I que qualsevol altra lectura d’aquesta diada, respon al falsejament històric que envolta el 8 de març, falsejament que va culminar l’any 1975 amb la Declaració per part de l’ONU del Dia Internacional de les Dones, eliminant-ne el mot “treballadora” i, per tant, desactivant-ne el sentit intrínsec de lluita de classes.

A principi de 1917, Rússia tremolava sota l’imperi de la cruel autocràcia tsarista i els cops encara més cruels de la Primera Guerra Mundial, en la qual milers de camperols i obrers queien al front, mentre que les seves famílies morien a causa de la fam i del fred a les llars. Però el Dia de la Dona, les obreres tèxtils de Sant Petersburg decidiren manifestar-se valentament i convocaren una vaga sota la consigna «Pa i Pau», a la qual ràpidament afegiren «Acabem amb l’autocràcia». Milers d’obrers s’afegiren a l’espontània manifestació, i també s’hi sumaren els estudiants i els comerciants pobres de les ciutats i la vaga es va estendre com la pólvora. La policia secreta del règim ja ho havia advertit en un informe al govern: les dones podien ser «l’espurna que encendria la flama». No s’havien equivocat. Aquestes dones obreres van donar la puntada inicial de la gran Revolució Russa, la primera de la història en la qual, sota la direcció de Lenin i el partit Bolxevic, la classe obrera va prendre el poder i va instaurar un govern i un estat de la classe treballadora.

Una companya ens recordava fa poc que, pels volts del 8 de març, tothom s’afanya a treure la pols al diccionari feminista i a redactar grapats de declaracions atapeïdes de bones intencions que inundaran les taules de les institucions burgeses; declaracions abundants en acords quasi inintel·ligibles, plens de retòrica i bona literatura políticament correcta; declaracions que quedaran oblidades al calaix fins al proper Dia Internacional en què es commemori “no sé què” de les dones, establert per algun organisme important governat per homes benestants, la majoria blancs, adults i heterosexuals que, atrafegats, trobaran una estoneta entre piles de papers, inajornables reunions, i dinars subvencionats pels contribuents, per trucar la dona o potser la mainadera, alguna treballadora domèstica migrant i malpagada, per preguntar com estan els seus fills o avis, ja que a ell, privilegiat gràcies a un sistema basat en la desigualtat d’un gènere sobre un altre i una classe social sobre l’altra, no li haurà estat assignada la cura de la llar ni de la família. Això, segons ens han explicat des de petites, és un acte d’amor quasi biològic que trien de fer, lliurement, i sobretot, gratuïtament, les dones. No haurà hagut de patir cap acomiadament basat en el gènere que la societat li ha assignat als seus genitals, o perquè el seu embaràs esdevingui una nosa per al benefici econòmic d’algun empresari ben enclenxinat i sense escrúpols. Tampoc haurà hagut de patir les conseqüències del sostre de vidre o ni tan sols de l’esquerda salarial. Ni l’angoixa que implica triar entre una criança de qualitat i d’acompanyament dels fills, o poder avançar en una carrera professional o política mitjanament satisfactòria a canvi de sentir-se una mica culpable per no haver estat una bona mare d’aquelles que renuncien a tot per la seva família. Segurament mai agafarà un permís d’excedència per tenir cura dels fills, això ja ho farà la seva dona formant part del 93% respecte als homes que ja ho fan.

Per descomptat, tampoc patirà la pressió social per haver decidit no ser mare, o bé perquè no li ha donat la gana perquè “si jo pareixo, jo decideixo”, o bé perquè ha volgut interrompre voluntàriament el seu embaràs, o bé perquè finalment no va poder acomplir les condicions emocionals i materials exigides per aquesta societat patriarcal i capitalista. O és que potser no haurà pogut ser mare perquè l’estat li haurà negat la reproducció assistida per ser lesbiana.

A diferència d’ 1.344.500 dones als Països Catalans, quan el capitalisme provoqui una crisi econòmica per recompondre el sistema, aquest home de què parlàvem no es veurà abocat a l’atur i, per tant, a retornar a la llar abans que la seva parella, ja que en èpoques de bonança econòmica, són els homes qui gaudeixen de feines socialment millor considerades i fins a un 26% millor pagades en el cas de realitzar la mateixa feina. Ingressaran entre 5000 i 8000 € més cada any en contractes indefinits. En època de crisi, doncs, les feines més precàries, amb major temporalitat i parcialitat són les que primer cauen, i aquestes les ocupen les dones. Tampoc serà aquest home qui carregui amb les tasques de cura dins el nucli familiar a causa de les polítiques de privatitzacions, reducció de la despesa pública i social i de prestacions bàsiques. Per exemple, a Catalunya, durant el 2011, 5.216 dones varen demanar una excedència per cuidar persones dependents, en contrast als 333 homes que també ho varen fer.

Per tant, en una família estàndard colpejada per la crisi, les retallades i les polítiques d’austeritat serà la dona qui retorni a la llar amb les nefastes conseqüències que això implicarà per a la seva emancipació i autoestima: dificultat de trobar noves feines assalariades, feminització de la pobresa en sectors de risc com la gent gran o les famílies monomarentals, dependència cap al sou masculí, agreujament de la divisió sexual del treball, retorn al proteccionisme familiar, caiguda de les demandes de divorci per dependència econòmica, repunt de la prostitució involuntària com a forma de subsistència... tot això acabarà desembocant en un apogeu de la violència masclista, característic dels períodes de crisi econòmica i lligat a la por, la incertesa, la precarietat, l’empobriment i la necessitat irracional de voler mantenir allò que es té, buscant culpables d’haver-ho perdut. 43 feminicidis al Països Catalans i 109 a l’estat Espanyol durant el 2015 i continuem sumant companyes assassinades aquest 2016 a mans de fills sans del patriarcat.

Penses en tota aquesta radiografia punyent i et vénen al cap els ridículs 12.550 € que aquest equip de govern destinarà genèricament el proper any per a polítiques d’Igualtat. 12.550 miserables euros en un pressupost municipal de 28 milions d'euros per fer front a una situació d’emergència social de 1r ordre que està patint en major o menor mesura la meitat de la població de la teva vila, sobretot les dones de classe treballadora i classes populars.

Penses en la fotografia devastadora que deixa la violència econòmica que origina el patriarcat i el capitalisme, de la qual en són responsables tots i cadascun dels partits que han governat aquest país els darrers anys, per haver venut els drets de tota una classe a la patronal, i tornes a pensar en la gent del teu barri, en les dones de classe humil, dones que omplen els carrers d’aquest petit racó de món que és Molins, mà d’obra barata i gratuïta d’un sistema atroç, però a les mans només tens el paper mullat d’un Pla d’Igualtat redactat gràcies a alguna partida de la Diputació que presenten contentes tot un sèquit de regidores desconnectades de la realitat, un Pla d’Igualtat que en teoria és la guia de què disposa l’Ajuntament per eradicar tota aquesta violència juntament amb un altre document ple d’indicadors i diagnòstics per combatre la crisi aquí a Molins. I no saps si riure o plorar. I creix la impotència, i la ràbia. I tornes a pensar en els ridículs 12.550 € del pressupost destinats a la regidoria d’Igualtat, i en els actes i xocolatades, i xerrades i exposicions; que ve que queda tot això, i com és d’insuficient i minso, i potser inadequat, davant la situació absolutament desesperada de tantes dones que pateixen violència.

Penses en les mans cremades pels productes de la neteja de la treballadora que t’obre la porta de la feina cada matí i en l’encarregat autòmata que sempre somriu mentre entra a controlar que ella faci la seva feina. I penses que han acomiadat dues treballadores de la neteja més i que han decidit no cobrir amb substitucions les baixes. I penses que són dones grans la majoria, i que què faran amb un sou tan miserable, i què faran si es posen malaltes o si es queden sense la feina. I tornes a pensar en les mans cremades pels productes de la neteja, deuen ser tan diferents de les mans del tècnic de la Diputació que ha redactat el Pla d’Igualtat...

Avui, en motiu de la commemoració del 8 de març, Dia Internacional de les dones treballadores, reivindiquem que el feminisme de classe és l’única guia per a l’acció per acabar amb la violència i explotació que patim les dones treballadores. En record de totes les dones assassinades a mans de fills sans del patriarcat, i en solidaritat i lluita colze a colze amb totes les dones de classe baixa i nació oprimida víctimes de la violència econòmica masclista, violència perpetuada per capitalistes explotadors i polítics apoltronats que pacten i donen suport a reformes laborals salvatges i que, 3 cops l’any, en motiu del Dia Internacional de “no sé què” de les dones, s’afanyen a treure la pols a tot de declaracions institucionals plenes de literatura mediocre contaminada per la hipocresia de les bones intencions, mentre que la resta de l’any truquen la dona o la mainadera, entre l’atrafegament de piles de papers, reunions i dinars pagats a cop de subvenció pública, per veure com estan els fills que, gràcies al privilegi d’haver nascut home, no haurà hagut de cuidar.