Com deia a la primera part de l'article, no hi ha una recepta màgica per sortir-nos-en, ja que el problema és el model econòmic que porten dècades permetent i fomentant. L’economia espanyola s’ha basat massa en el turisme, l’hostaleria i el negoci immobiliari, i quan s’ha posat en marxa el confinament l’aturada ha sigut total. Segurament trigarem anys a tornar a viure una època de tant de turisme, si és que torna. 

Serà una prioritat social lluitar per treballar menys i treballar totes, i que, qui tingui més, pagui més, mentre que, qui no té tant, no ho hagi de fer. La redistribució del treball i la riquesa és imprescindible, no podem tolerar que, com després de la crisi del 2008, els rics siguin més rics i la resta, més pobres. Això hauria de tenir la seva traducció en la proposta impositiva per les properes ordenances fiscals de Molins, rebaixant impostos a la majoria i pujant-los als que més tenen. 

Tornaran a créixer les desigualtats, i caldran mesures per revertir-ho. Hem d’assegurar que totes les persones, petites o grans, tinguin assegurades les necessitats vitals (habitatge, alimentació, aigua, transport públic, electricitat i escalfor a les llars). La despesa en beques menjador i l’assistència domiciliària a la gent gran seran prioritàries, així com un punt d’assessorament laboral per treballadores (com fa anys que proposem) o un servei d’atenció psicològica, entre d’altres. Caldrà, per tant, més personal a Serveis Socials de Molins. 
 

Serveis públics i serveis privatitzats davant la pandèmia. El preu de fer negoci amb les necessitats bàsiques, es serveis de totes

Aquesta pandèmia ha demostrat com n’és d’imprescindible un sistema sanitari públic fort, amb uns instituts de recerca públics de primer nivell i la necessitat d’un teixit industrial nacional productiu, capaç de fabricar productes en temps d’escassetat. I sabem que no és el que tenim: desenes de plantes d’hospital tancades i menys personal sanitari que abans de les retallades del 2010-2012, un pressupost en recerca lluny dels estàndards europeus, molt de personal temporal i interí, i una forta dependència de la importació de tests, mascaretes, bates… 

Mentre els hospitals privats s’amagaven davant la pandèmia i les mútues mèdiques i laborals no disposaven de tests pel virus, la Generalitat els ha hagut de forçar i subordinar al sistema públic de salut. Una “nacionalització” temporal i a última hora que evidencia que, si tot el sistema hagués estat públic, segur que no s’hauria hagut de fer a correcuita. I poc se’n parla de com ho voldran cobrar aquestes empreses que fan negoci amb la salut.

Les residències privades per a la gent gran són, avui dia, el principal temor davant les moltes morts que s’estan produint. Des que a Madrid l’exèrcit va trobar persones mortes en residències, que les empreses gestores havien abandonat, s’ha disparat el focus d’atenció cap aquestes. Un cop més, s’ha demostrat que un control directe per part dels governs, unes residències de control públic, asseguren el millor servei i transparència per la gent gran, a part de millors drets i condicions laborals per les treballadores. Que ens serveixi d’exemple quan parlem del model de futura residència per la gent gran per Molins. 
 

Serveis públics privatitzats i treballadores desprotegides. La necessitat de remunicipalitzar

Quan va esclatar la pandèmia i es va decretar l’estat d’alarma, es van anunciar dues mesures: la primera, que els treballadors públics mantindrien el 100% del sou; i la segona, com s’adaptaven els ara ja famosos “ERTOs” a les empreses: un 70% del sou. 

Aquí es crea l’enèsima desigualtat en els serveis públics: les treballadores que formen part de serveis privatitzats de Molins (com el subministrament d’aigua, la recollida de residus, jardineria, zona blava…) no tenen els mateixos drets que les treballadores que depenen directament de l’Ajuntament. I més o menys corresponen a la meitat del total de personal que treballa per serveis prestats per l’Ajuntament. Aquesta indefensió, la por a perdre el sou, és un extra de precarietat.

Quatre setmanes més tard, i després d’haver-ho preguntat insistentment, encara esperem que el govern sociovergent del PSC i JxMolins ens confirmi quantes de les empreses (de prop de 60) han aplicat ERTOs. Amb quants diners s’haurà d’indemnitzar l’empresa que gestiona la Zona Blava per haver-la fet gratuïta aquests dies? (si no s’hagués privatitzat, no tindríem aquest problema!). Amb quantes empreses s’ha renegociat el contracte? Per quantes d’elles s’ha treballat per complementar el 30% dels sous, i que les treballadores no siguin qui torni a pagar la crisi?

Des de la CUP ho hem dit sempre, privatitzar serveis és perdre’n el control, desconèixer què hi passa dins, precaritzar les treballadores, enriquir-ne els propietaris i al final, que ens surti més car a totes: en molts contractes s’assegura un ~18% de benefici empresarial. I en tots s’ha de sumar l’IVA, que no es pagaria si el servei el presta l’Ajuntament. Un negoci rodó per als propietaris de les empreses, però una pèrdua tant per a les veïnes de Molins com per les treballadores. Per què ho van fer els governs de PSC+CiU, o els anteriors, liderats per ICV? En firmar els contractes les empreses els pagaven quotes que anaven molt bé per fer grans obres i guanyar les següents eleccions. 
 

Com a conclusions

Amb aquests dos articles he intentat posar sobre la taula diversos temes, però sobretot donar perspectiva per evitar caure en els errors de l’anterior crisi: cal frenar la despesa pública en “totxo”, per contenir l’endeutament ja massa elevat. S’han de prioritzar la despesa social, reactivar l’economia i preparar un pla de xoc per evitar que la nova crisi la tornin a pagar les treballadores, que son les que tenen menys. Hem de treure les mans de les empreses privades dels serveis públics i essencials: revertir les privatitzacions de serveis públics, nacionalitzar sectors estratègics (sanitat, educació, aigua, llum, gas…) expropiar els pisos dels bancs i fons d’inversió (que no han tornat els diners que se’ls va donar l’anterior crisi). I, sobretot, el govern municipal ha d’aturar les obres de cara a la galeria, evitar augmentar el deute, i posar el marxa un pla de xoc social.

La pandèmia passarà però ens quedarem amb l’enèsima crisi econòmica del capitalisme. Cal preparar des d’avui una lluita contra aquest sistema perquè no ens facin pagar la factura a les classes populars amb retallades de drets, retallades als serveis públics i més privatitzacions. L’enorme despesa que suposarà la pandèmia agafa a l’Estat i als ajuntaments endeutats fins al capdamunt. 

No hi pot haver cap espera. Cal constituir una plataforma de lluita: sindicats, entitats i organitzacions que responguin col·lectivament ara i també al carrer, tan aviat com es pugui.

D’aquesta crisi només en sortirem si lluitem per repartir el treball i la riquesa. Que qui més té, pagui més, perquè qui no pot, no hagi de pagar tant. Treballar menys i treballar totes, i així posar la vida al centre.
 

Enllaç al web de Viu Molins:
https://www.viumolinsderei.com/2020/04/15/molins-davant-la-crisi-2020-serveis-publics-al-servei-de-la-majoria/