La manca d’habitatge a preu assequible comença a ser un problema que ens afecta i ens afectarà a les molinenques els propers anys, especialment a les joves. Davant la impossibilitat material de comprar un habitatge, l’única opció que queda és el lloguer, on actualment patim un augment inassumible per qualsevol mileurista.

Ens cal començar a parlar de gentrificació a Molins. “Gentrificació” és un terme aparegut a Londres als anys 60, on es descrivia com les classes mitjanes-altes adquirien cases modestes a barris obrers, restaurant-les, revaloritzant-les, creant-se serveis a mida, i expulsant els seus antics inquilins que no podien pagar els augments del lloguer. La zona es revaloritzava i els seus antics habitants de classe treballadora acabaven marxant, capgirant el caràcter social del barri i destruint-ne el seu teixit. Avui en dia, la gentrificació afecta totes les capitals europees i les seves àrees metropolitanes.

Potser algú pensa que és exagerat parlar de gentrificació a Molins, però parem a pensar com la gentrificació de Barcelona desplaça moltes persones cap a pobles com el nostre, apujant alarmantment el preu del lloguer a l’Àrea Metropolitana. A Molins no és possible trobar un pis per sota de 700€, amb un preu de mitjana 821€ (càlculs propis a través dels portals habitaclia, fotocasa i idealista). Només cal mirar el preu del lloguer als portals immobiliaris o com s’estan disparant les noves construccions de pisos a Molins: les promotores sí que veuen la gentrificació i en volen treure suc. La bombolla del preu de l’habitatge del 2007, que ens va portar a la crisi que encara patim, ara s’ha passat als habitatges en lloguer, i els nostres governs fan ulls clucs intentant que passi desapercebut.

Exemple dels pocs pisos en lloguer que es poden trobar als principals portals immobiliaris.

Només cal passejar una mica per veure edificis històrics enderrocats i noves promocions, però el cas de la reforma de la carretera segueix un procés de gentrificació de manual: s’anuncia un projecte urbà de rehabilitació d’una zona més o menys deixada, i de sobte solars i edificis degradats s’edifiquen i renoven, fent augmentar el seu valor i expulsant els veïns que no podran assumir l’augment de preus. Aviat, el govern, ara que té aprovada la reforma de la carretera, modificarà el pla urbanístic de Can Coll d’acord amb els grans propietaris. Sorpresa?

Podem veure clarament com la zona afectada per la reforma de la carretera beneficiarà moltíssim la urbanització de tot el triangle de ”Can Coll”, entre la plaça de la Bàscula, el Parc pont de la Cadena i el Parc de la Mariona.

Barcelona cada dia té més pisos turístics il·legals i habitatges gestionats per fons d’inversió per especular amb el preu del lloguer. Als propietaris els surt més rentable acollir turistes que veïns, reduïnt el parc de vivenda i fent-ne pujar el preu. A Molins, l’ajuntament encara no té cap ordenança reguladora ni cap control sobre els habitatges d’ús turístic que ja hi ha a Airbnb, que acaba de fer públic un mercat negre de 1000 milions d’€ a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquest augment dels preus de lloguer està tenint, i encara més, tindrà efectes desastrosos per les persones de Molins i pel teixit social i associatiu de la vila, especialment per les joves. Quantes companyes i amigues hem vist ja marxar a viure fora de Molins? Quants missatges pels grups de whatsapp o facebook corren demanant si algú coneix algun pis en lloguer que no valgui més de 700€ al mes? Moltes persones arrelades a les entitats culturals, esportives o socials estan marxant de Molins perquè no hi poden viure, i com a poble estem perdent aquest capital humà tant valuós. Molins, futura ciutat dormitori.

Els experts recomanen que, per una vida digna, no es destini més del 30% dels ingressos a l’habitatge. Com podem pagar lloguers de més de 700€ en un país on més de la meitat de les llars ingressen menys de 1500€ (que a l’habitatge correspondrien 450 €) i un salari mínim a l’Estat Espanyol de 707€? Parafrasejant el titular de TV3: més de la meitat de les molinenques no pot llogar un pis a Molins.

I la gentrificació està picant especialment en les joves. Amb un atur juvenil del 32 % a Catalunya, un mercat laboral ple de treball temporal i un 47% dels treballadors que no arriba ni a mileurista, com es pot pagar ja no el lloguer, sinó l’entrada, la part per la immobiliària, tres mesos de lloguer i uns quants extres més? L’habitatge, encara que sigui compartint pis, és una eina d’emancipació i apoderament per les joves, de prendre responsabilitat, un espai d’intimitat i relacions personals, on començar a prendre el control de les nostres vides. Que moltes, amb més de 30 anys, hagin de seguir vivint a casa els pares o tornar-hi perquè han estat desallotjades no és un fracàs personal, és un fracàs com a societat i com a sistema econòmic. Un sistema capitalista que ha posat per davant els beneficis dels grans inversors i propietaris a les necessitats de la població.

Potser cal començar-nos a organitzar com han fet les companyes del Sindicat de Llogaters de Barcelona. I començar a denunciar la inacció de la nostra sociovergència al govern local, fent ulls clucs a l’augment incessant de preus dels lloguers i pisos turístics, mentre dona més i més llicències d’obres i nous plans urbanístics però l’habitatge de protecció oficial i les polítiques d’habitatge segueixen brillant per la seva absència. I tornar a posar en valor i impulsar el teixit sociocultural que ha estat molt ric a Molins en altres èpoques.

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles que des de la CUP publicarem per intentar posar sobre la taula el debat de l’habitatge. Perquè la CUP creiem que l’habitatge és un dret com una casa, i o prenem mesures valentes o la bombolla del lloguer ens esclatarà a la cara. Ens cal començar a posar en valor el capital humà de la nostra població i no els beneficis materials de l’economia especulativa. No tornem a caure en els errors de l’última dècada!